bvich
UNA CUIRASSA DE SEGURETAT (1r premi)
Era un 22 de maig, me’n recordo perfectament. Va començar com qualsevol altre dia. Semblava que seria un dia corrent. Em vaig llevar, vaig berenar, em vaig vestir… Recordo especialment la meva indecisió sobre la roba que m’havia de posar, ja que tenia una entrevista de treball, una entrevista que havia estat concertada per la meva mare, si no fos per ella pot ser no hauria sortit mai del pou on vaig caure.
Feia mesos, bé, potser anys que no sortia del món en el qual m’havia reclòs. En les darreres setmanes vaig començar a freqüentar reunions d’exadictes. De poc servien. Jo no volia deixar-ho. Perquè ho havia de deixar si era l’únic que em feia oblidar l’infern del qual intentava escapar? Si més no, m’amagava rede l’heroïna per no afrontar la veritat. Abans de sortir de cada em vaig xutar. Ja, diràs, que com puc ser tan desagraöt o tan dèbil. Per`has estat algun addicte? No, oi? Doncs no em jutgis. Portava mesos en desintoxicació forçosa. Recordo els calfreds , les febres, les llàgrimes, els vòmits. Mai duraven més d’una setmana, sempre hi tornava a caure. Suposo que aquell matí em va poder l’ansierat d’afrontar una jornada que molt possiblement acabaria en fracàs. Un altre fracàs? No, no el toleraria. Vaig sortir per la porta, em van fallar les cames, cosa que em va estranyar, mai han tengut aquest efecte. Normalment em sentia desubicat, notava el cos adormit… De sobte res. Ja no recordo res.
L’endemà em vaig llevar al meu llit. La mare plorava, mai no l’havia sentit plorar així. Els plors em van guiar fins on era. La vaig veure a la saleta. La vaig cridar, ningú em responia. Vaig pensar que estava enfadada. Vaig seguir insistint. I res. Van anar passant el dies i res. No s’immutava, tan sols plorava. Un matí es va vestir de negre.
Aina Trobat de 1r Batxillerat C
Fotografia de Jaume Sastre (2n de Batxillerat-A). Fotografia guanyadora concurs de fotografia d’imatges inspiradores pel concurs de relats de Sant Jordi de batxillerat. El tema era “bogeria”.
UN RENOU EIXORDADOR (2n premi)
Record que jeia al llit de la meva habitació amb els ulls clucs, esperant que el despertador em fes llevar-me com acostumava a fer. Però, a mesura que creixia en mi la sensació que l’aparell tal vegada no complia la seva tasca, vaig, sobtadament, obrir els ulls i incorporar-me per comprovar-ho.
Em va agafar per sorpresa el fet que el despertador no era a la tauleta de nit on el solia deixar, sinó sobre una prestatgeria de fusta a l’altre costat de l’habitació, fet pel qual no vaig poder revisar l’hora immediatament. Tot i això, no vaig fer l’esforç d’aixecar-me a mirar, vaig romandre assegut, recolzat sobre el meu coixí, a l’espera que mon pare em donàs un ensurt com solia fer quan quedava adormit.
El temps passava i el tic-tac del rellotge em produia una angúnia que encara ara em fa mal al cap. Així que, decidit a aturar-lo traient-li les piles, vaig tornar obrir els ulls i em vaig posar dret vora el llit. Un calfred em va travessar de dalt a baix quan vaig veure que el despertador no s’havia mogut de la tauleta de nit.
Havent oblidat tot d’una aquest esdeveniment, em vaig dirigir corrents cap a la porta blanca amb el pany daurat que em separava del passadís. Però abans de fer-lo moure, un instint dins mi em va advertir que la porta no s’obriria.
Lentament hi vaig inferir una força creixent, contràriament a les meves esperances de sortir-me’n amb el meu objectiu. I, al final, el pany va quedar falment estava abans del meu intent.
Tenia la sensació que m’acubaria, un aire fred de l’aire condicionat em va fer reviscolar. En girar el cap, vaig veure com el nombre dels graus descendia exponencialment.
El soroll del rellotge, la porta tancada, l’aire fent davallar la temperatura cada cop més!
Vaig començar-me a sacsejar amb la sensació que qualcú intentava retenir-me, mentre jo espitjava els ulls com mai ho havia fet abans.
Després d’uns minuts de desesperació, obrí els ulls molt lentament, amb un increible sentiment de calma. I em vaig adonar que les noies vestides de blanc eren les que m’agafaven pels braços. Lluny de mi, vaig veure l’aire condicionat encès, com solia estar cada matí. I un renou molt familiar em va fer mirar l’ocell que picava a la finestra de la meva dreta: tic-tac.
Álvaro Bellido González de 2n Batxillerat C.
Fotografia d’Ainant Servera de 1r de Batxillerat-A, menció especial al concurs de fotografia d’imatges inspiradores pel concurs de relats de Sant Jordi de batxillerat. El tema era “bogeria”.
LA CAIGUDA CAP A LA BOGERIA (3r premi)
Això era i no era, un jove com tots els altres. El seu nom era Jaume, i vivia a un poblet en la part fornada de Mallorca, Campos. En Jaume estava enmig d’una batalla on el cavaller era un estudiant, ell. Per altra banda, el monstre amb el qui lluitava no era ni un molí, ni un drac, in cap tipus d’ésser, sinó un tros de paper amb un títol anomenat proves PAU.
El primer any poc a poc anava creixent, però no causava perill dins el món d’en Jaume. A partir de l’inicia de segon de batxillerat, el monstre de sobte, com si d’un exèrcit fent una emboscada es tractés, va enrevoltar el noble cavaller. Ell, asustat, va començar a defensar-se fora saber que aquella primera lluita seria la primera de moltes. Durant els següents mesos en Jaume va haver de renunciar a parts de la seva vida, que eren corrompudes per la batalla amb els monstre. Amb cada part, el seu cos i l’ànima s’anaven distorcionant fent que els seus cos funcionés com una presó, per l’ànima, com deia Plató, el cos no deixava que la seva ànima partís i fos lliure i l’obligava a seguir lluitant la batalla. Cada vegada, el monstre va creixent gràcies a les ànimes de les persones que ja han passat a una altra vida durant la batalla.
En un no res, en Jaume es troba a la seva darrera batalla contra el monstre, aquella que decidirà si per la bogeria i la seva ànima es perpetúa esclava o si aconsegueix guanyar per alliberat la seva ànima. Durant la lluita en Jaume va sentir la pressió de mil elefants damunt el seu cos, l’estrès d’una presa que fuig del caçador i la por que et provoca una nit silenciosa, on no saps el que et pots trobar. Finalment, en Jaume clava l’espasa al monstre i posa punt i final a la lluita alliberant el seu món.
Pep Miquel Burguera de 2n de Batxillerat A
