bvich
El passat mes de febrer es va jubilar el professor Llucmajorer Antoni Noguera Clar. Vinculat al centre IES Damià Huguet des dels seus inicis podríem fer una laudatòria presentació d’aquest personatge que entrevistam. Amb els seus pros i contres ha estat una persona que ha sabut mantenir la seva personalitat, el seu tarannà i audàcia en un context en què cada vegada més la gent s’instal·la en el conformisme i la resignació. Fill de família treballadora, ha estat un treballador incansable en el món educatiu amb la il.lusió de transformar la societat des de les possibilitats que ha tengut com a docent. En Toni sempre ha intentat anar al bessó dels problemes, no en va per la branca paterna forma part d’una nissaga de mercaders d’ametlles i sap bé el que és carregar sacs a l’esquena. Que per molts d’anys pugui gaudir de l’etapa que ha començat.
–Què recordes del teu pas per l’EGB i pel Maria Antònia Salvà.
Abans de contestar-te què és el que recordo d’aquestes dues etapes, vull confessar-te una cosa -deu ser cosa de l’edat-, acabo de patir un atac de nostàlgia. Ho destaco perquè no em sol passar. Ja se sap que aquesta és una emoció agredolça. Jo em quedo amb la part positiva de la nostàlgia , l’alegria de recordar el passat. De recordar la infantesa i l’adolescència. I les recordo com dues etapes guapes. Potser, les coses dolentes -sempre que no siguin traumàtiques- deixen lloc amb el temps a les agradables, a les divertides, o fins i tot, còmiques.
I dic còmiques, perquè pensant en l’EGB un record que m’ha vengut al cap és quan al pati de la “Escuela Nacional de Lluchmayor” (avui CEIP Jaume III) ens feien formar i pujar la bandera franquista al ritme d’una cançó que pretenia fer-nos «españoles de bien», i que els nins i nines (separats a dos costats del pati) li havíem canviat la lletra i la «dedicàvem» al nostre Director Don Antonio Salvà (per cert, em feia autèntic pànic). Va ser el meu primer acte de sabotatge al “Regimen”. La mort del Dictador ens va lliurar, als qui aleshores teníem deu anys, d’anar molt més enllà en les protestes. Aquella setmana de novembre de misses i música militar a la TV per als nins i les nines va ser de festa. Aquella escola sí que era bona adoctrinant….just ara.
Però, si la pregunta sobre aquestes etapes escolars pretèrites té alguna intenció de comparar-les amb les actuals de primària i de secundària , deixa’m que faci un aclariment: és impossible. Però, no pels canvis normatius i legals -que naturalment també les fan diferents-,sinó que és una altra raó primordial: avui hem robat la infantesa als nins i nines. Què vull dir amb robar la infantesa?
Ser un infant significa (significava) viure aventures i descobrir el món. I aquesta descoberta implica moltes coses, descobrir-les jugant al carrer, amb amics -i no amb als pares, ni amb jocs virtuals-. Significa experimentar prova i error, significa caure i aixecar-se, fer-se genolleres, fer gamberrades…, fins i tot barallar-se. És un procés d’aprenentatge vital. Avui la societat (vaja eufemisme!), els pares i mares han robat aquest aprenentatge imprescindible als seus fills. Hem oblidat les lliçons naturals. Estam a la llista dels mamífers en perill d’extinció.
Abans quan la pilota quedava penjada al cucurull d’un arbre, pujàvem i la baixàvem. Apreníem a resoldre un problema i a evitar-lo. Ara els pares els duen a Decathlon a comprar una pilota nova. Visca el Consumisme. Després ja ensenyarem a reciclar, reduir i a reutilitzar a l’escola (tot a l’escola).
Però quan aquesta sobreprotecció, que avui practiquen moltes famílies, mostra les seves pitjors conseqüències és en l’etapa següent -l’adolescència- . Aquí ja no és divertit -malgrat que ara , molts adolescents , s’ho passen pipa-.
La meva adolescència (la del BUP i el Maria Antònia Salvà) sí va ser divertida. Naturalment que era dura. Clar que teníem crisis emocionals. Però les sabíem gestionar. I les gestionàvem tots sols (vull dir, sense els pares). No necessitàvem química. No estic banalitzant les malalties mentals. Les malalties de veres. El problema és que la sobreprotecció ha fet fràgils, molt fràgils diria jo, els nins i nines d’avui.
El que recordo de les escoles de la meva infantesa i adolescència és el fet d’aprendre i cultivar-me. Aprendre el que avui diuen continguts o sabers bàsics, o alguna cosa així. Però aquest aprenentatge el fèiem amb rigor, amb esforç i amb disciplina. Un model que tenia deficiències, clar que sí, però en el meu cas, i de la majoria dels meus companys d’aquelles escoles, ens va fer forts, o si més no cada cop menys fràgils. Naturalment, les famílies acompanyaven aquest procés de formació donant suport al rigor, l’esforç i la disciplina.
–Algun professor-a et deixà petjada?
Molts. La llista és llarga. De fet crec que tots em varen aportar alguna cosa. Sempre ho he pensat i així els ho he dit als meus alumnes: que fins i tot, del professor/a que no dona bon exemple (que òbviament n’hi ha i no pocs) als seus alumnes, se’n pot treure un aprenentatge. Almanco, aprendre a no fer el mateix que ells.
En tot cas, vull destacar-ne un de cada etapa de la meva formació: de l’EGB, la Srta. Quetglas , del BUP D. Guillem Aulet i de la Universitat el Dr. Bartomeu Barceló.
-A la Universitat per què et decantares per la Geografia?
Sense cap dubte varen ser les classes de D. Guillem Aulet a l’institut el que em va fer estimar aquesta branca del coneixement. Una disciplina que em permetia descobrir les relacions dels humans amb la Terra, de la nostra dependència de la natura, i dels impactes que li hem causat i que ens duen a posar en perill la nostra pròpia existència.
-Tengueres un expedient molt brillant, et plantejares fer tesi… quin balanç fas d’aquesta etapa?
Així com les dues etapes prèvies a la universitat varen ser felices i les recordo de manera gratificant, no puc dir el mateix d’aquest període. Vaig viure una etapa de la universitat, i concretament en el Departament de Ciències de la Terra -alguns no li volien dir Dep. de Geografia-, molt trista i desagradable. Vaig veure com la traïció, la mediocritat, l’endogàmia i la falta d’escrúpols s’imposaven damunt el rigor, l’excel·lència, la feina seriosa i l’amistat. Vaig viure moltes ganivetades per l’esquena. Era un període de caça de bruixes entre suposats homes i dones de ciència.
Veure professors com Lleonard Muntaner i Bartomeu Barceló que eren apartats de la universitat per antics deixebles d’ells, a anys llum de la seva sapiència i intel·ligència, em va deixar un molt mal cos. Una gran decepció.
Naturalment, i en l’àmbit personal, prendre part pels dos grans mestres, tenia conseqüències. Malgrat que el meu expedient fou el que fou jo allà no hi tenia cabuda. No en volia saber res.
Vaig fer els cursos de doctorat, vaig iniciar la tesi però no la vaig acabar. Eren anys en què la meva vida m’exigia altres urgències i desitjos. Treballar i formar una família, i a més a fora de Mallorca, dificultava acabar la tesi. D’aquesta manera em vaig deslligar de la universitat.
–Com varen ser els teus inicis en el món de l’educació?
No entrava en els meus plans. Diria que era la darrera opció. Un cop acabada la universitat, de la mà de Bartomeu Barceló , vaig fer una formació (un màster en diuen ara) sobre Estudis d’Impacte Ambiental. Era a finals dels anys vuitanta del segle passat i aquests temes sobre la preocupació dels impactes sobre el medi de l’activitat humana començaven a posar-se damunt la taula. Vaig començar a fer feina en una empresa privada dedicada a dur a terme aquest tipus d’estudis. Ben aviat vaig tornar a patir una nova decepció. Els estudis d’impacte ambiental de l’època es feien al dictat de les empreses que les encarregaven. Eren paper banyat.
Aquesta frustració, juntament amb el fet que la meva parella que es dedicava a l’educació i treballava fora de Mallorca, i òbviament la necessitat de treballar varen fer que em decidís a apuntar-me a les llistes d’interins….i fins aquí.
He de dir, i aquesta fou una altra lliçó vital, que el darrer camí que volia explorar, la docència, m’ha fet molt content al llarg d’aquests anys. No sé el que significa allò de …la vocació. El que sí puc dir és que m’ha agradat fer de mestre.
-Quines han estat les teves satisfaccions més grans? I els teus desencontres o decepcions?
Malgrat que no fos el que pensava, amb el temps vaig aprendre una cosa. Malauradament les coses no són com un vol, són com són. Sobretot quan no depenen d’un mateix. Vull dir que l’escola que jo vaig viure de petit, la societat que em va veure créixer -que em va formar- JA NO EXISTEIX.
A mesura que han anat passant els cursos, des dels meus inicis, jo he anat canviant les meves expectatives i els meus objectius com a professor. He vist quines eren les noves necessitats i m’he demanat què era el millor que jo podia aportar. I ho vaig trobar.
Cada vegada tenim més alumnes amb unes situacions familiars i personals més fotudes. Són alumnes disruptius. Però són nins. I tenen més necessitats que els altres.
Per aquí han vengut les meves satisfaccions més grans. Poder acompanyar, ajudar i ensenyar alguna cosa a d’aquests alumnes m’ha fet sentir-me bé.
Les decepcions també les tenc clares: algunes famílies. Podria xerrar molt sobre el tema. Cadascú educa els seus fills com vol. Crec que educar significa corregir, transmetre valors, i saber dir no. I una bona manera de fer-ho és amb l’exemple. Avui hi ha famílies que donen molt mal exemple als seus fills. Aquí l’escola té un greu problema. I aquest és cada dia més gros.
Naturalment, hi ha moltes famílies ben implicades i que ens veuen com a educadors que volem el millor per als seus fills.
–Quins canvis més substancials destacaries en l’àmbit educatiu com a pare que has estat implicat a l’APIMA i com a professor- tutor molts d’anys?
Precisament, pel que deia abans, trob imprescindible la participació dels pares en l’escola. Això sí, sabent cadascú quin és el seu paper. La línia que separa cada responsabilitat ha d’estar ben clara. De la mateixa manera que quan anam al metge, és a dir, l’especialista en la seva tasca, no discutim un diagnòstic ni un tractament, jo trob a faltar avui a l’escola una relació semblant entre famílies i educadors. Aqui l’administració no ha ajudat gaire.
Per cert, no tenc clar el motiu, però a la majoria d’instituts les AMIPAS no tenen pràcticament presència. Sembla que un cop acabada la primària l’aportació dels pares no fos necessària. Per a mi ho és tant o més.
–En què hauria de fer autocrítica un mestre?
En moltes coses. Però n’hi ha una de molt dolorosa. Som culpables d’haver vist, any rere any, coses que no ens agradaven (metodològiques, pedagògiques, normatives….) i no hem fet res. Ens em queixat amb la boca petita – dins la sala de professors- i ens em empassat una rere l’altra cadascuna de les imposicions. Els buròcrates i alguns il·luminats i experts, que no trepitgen les aules, han trobat una mar molt tranquil·la. Som culpable.
–Què diries als professors que comencen?
Que aquesta feina nostra treballa amb un material molt sensible: nins i nines.
Que la nostra tasca té efectes retardats: l’educació és una pluja fina. No cal desesperar-se.
Que malgrat les dificultats creixents a l’escola, aquesta professió de mestre és molt guapa.
Que jo he après a fer de professor amb el temps.
Que la seva assignatura no és important, que el que importa són els alumnes.
-Com afrontes l’etapa de la jubilació?
Amb tranquil·litat i practicant l’egoisme. Penso que l’hi he dedicat poc temps (òbviament això ho han de dir uns altres).
Monserrat Alcaraz Vich
