bvich
LA LLÀGRIMA (1r premi)
I allà era jo, devora el meu padrí, vivint la dolça vida. Per un moment vaig pensar que era real, però no, el meu padrí era mort i jo era devora la seva tomba plorant. No em bastaven les llàgrimes per assimilar la seva pèrdua. Tants moments bons viscuts i, puf, desapareguts i enterrats. Pensar que la darrera vegada que vàrem pintar, ballar, cartar, nedar i tot aquell llarg etcètera de coses que serien les últimes que faríem junts i ningú ho sabia.
Encara record aquell dia d’hivern, quan jo sortia de l’escola. Jo només tenia sis anys i de la
boca tremolosa de ma mare varen sortir les terribles paraules “Alba, el teu padrí s’ha
adormit”. Jo, ben innocent, vaig pensar que despertaria, però en aquell moment em vaig adonar que estava mort. Dins el cotxe de ma mare vaig sentir que s’aturava el món, que l’aire no entrava al meu cos i que les llàgrimes innundaven el cotxe.
Quan vaig entrar per la porta de casa de la meva padrina tots ploraven i la il·lusió de totes
les cares va desaparèixer.
Durant un mes vaig plorar dia rere dia i no podia xerrar del tema sense plorar com un núvol.
Tres anys després del pitjor dia de la meva vida vaig tenir un somni molt estrany: jo estava tombada devora la tomba del meu padrí quan, de sobte, va baixar un àngel del cel. Vaig
mirar bé i sí, era el meu padrí, Ramon Garcia – Navas. Em va contar que el cel era
meravellós i em va demanar si hi volia pujar amb ell. Jo hi vaig accedir. No record res més d’aquell moment però sí que sé que vaig veure el meu funeral en el somni. Quan vaig despertar era a l’hospital. Havia estat una setmana en coma.
Passats cinc anys de la mort del seu padrí, la vaig superar, amb tristesa, però sabent que cada vegada que miràs les estrelles, el mar i els nostres dibuixos pensaria en ell.
Alba Esquinas Llaneras 1ESO-E
El consol del gest. Fotografia de Maria Bover (2ESO-C). Aquesta fotografia va inspirar els relats de 1r i 2n d’ESO presentats al concurs.
GIRA-SOL (2n premi)
Un avi que es deia Pep i la seva neta, na Joana, cada març sembraven un gira-sol pel seu aniversari, ja era com una tradició,.Na Joana era una nina de 10 anys molt feliç. I en Pep també ho era, però cada dia estava més cansat, més apagat… Però no li va donar importància. L’avi va arribar a un punt que ja no podia ni caminar i ja s’apropava març, la neta estava emocionada, ja volia sembrar el gira-sol d’enguany, però no sabia que el seu avi no podria fer-ho.
Dia 27 de Febrer de 2020 es va acabar fent el dinar i la seva filla el va dur a l’hospital tot d’una. Li varen fer moltes proves, però no varen trobar el que era. En Per es despertar, li feia mal tot el cos. No podria aguantar més. Van cridar na Joana de l’hospital mentre era a classe. Es va posar molt nerviosa; quan va anar a l’hospital i va anar a l’habitació del seu avi, va entrar plorant. Ell estava molt dèbil, na Joana li va agafar la mà i va dir que es posaria bé, però en Pep no va aguantar, i va dormir per a sempre.
Per a na Joana ho era tot, i per això, 7 anys després e va fer el seu primer tatuatge, que va ser un gira-sol amb una frase que deia “Jo sempre amb tu i tu sempre amb jo”.
Caroline Ferrer Martínez 2ESO-A
Fotografia d’Ana Villar Huici, (2ESO-A).
EL DARRER MOMENT (3r premi)
Hi havia una vegada una nina que nomia Cati, ella estimava a tothom, sobretot els seus padrins de fora vila.
Na Cati va anar amb els seus pares a veure els padrins. Ella pentinava els cavalls quan va veure els seus pares xerrant tristament amb els seus padrins, mirant uns papers. Na Cati es va acostar per saber què passava i quan la varen veure ràpidament ho varen amagar tot.
Na Cati estava molt confosa, volia saber què tenia tan preocupats els seus pares i padrins, i quan va veure que fer net li amagaven, pensava que ella havia fet alguna cosa dolenta i es va castigar a ella mateixa a fer net on hi havien les vaques perquè ho odiava.
Quan va acabar, la seva roba feia molta pudor, així que va anar a dutxar-se i canviar- se-la.
Va anar a la cuina i va veure la carpeta, va mirar que no hi hagués ningú i la va obrir.
A l’interior hi havia resultats positius que el seu padrí tenia càncer.
Na Cati ràpidament va començar a plorar i els seus pares van arribar i varen explicar-li-ho tot.
Dies després, na Cati no es va separar, cap dia del seu padrí, ajudant-lo amb la granja, fent les seves coses preferides… Fins que una nit, varen traslladar el padrí d’urgència, estava molt malament.
Na Cati li va agafar la mà durant tot el camí, plorant.
Quan varen arribar, es va quedar a la sala d’espera amb els seus pares i la seva padrina.
Finalment, el metge s’acostà i el donà la trista notícia, que el padrí no havia sobreviscut.
Mesos després, na Cati encara recorda quan va agafar-li la mà als seus darrers moments.
Marta Jiménez Huguet 1ESO-B
