bvich
CORDA (1r premi)
Ara lligada amb l’esquena tocant la paret freda, amb les cordes cremant-li els canells i amb mordassa que li omple la boca amb gust de pols.
I ni tot això li fa més mal que recordar el mercat amb les parades plenes de gent corrent i rient, els nins jugants i les mares corrent darrere d’ells.
Quan van arribar els camions tot vaq ser silenci, ningú no es va moure, hi havia gent mirant per les finestres darrere les cortines pensant que no se’ls podia veure, ningú ho va fer quan se’n van endur la primera nina, ni amb la segona, ni amb cap de totes les següents,
El genocidi no és només quan maten i maltracten, el genocidi també és el silenci, totes les paraules que no es diuen, tots els ulls que fan com si no veiessin res desviant la mirada.
La dona aixeca els ulls inflats a la llum blanca del passadís, amb els braços plens de ferides i cops, les cames que li tremolen. Sap que segurament no sortirà mai més d’allà. Però el que sap segur és que el seu poble no es perdrà en el passat, perquè el que importa de veritat és recordar la seva història i la de tots els que no han pogut.
Per això mentalment repeteix la història del seu poble, el nom de la seva mare, el del seu germà, el del seu pare, el del seu poble.
Els genocidis volen fer desaparèixer persones.
Però el que realment intenten matar és la memòria, perquè és el que de veritat fa que les persones es rendesquin. I per fer-te oblidar empren la tortura.
Però ella no oblidarà qui és, no oblidarà d’on ve, el que ella és.
Gaia Veglia 4ESO-B
REMORDIMENTS (2n premi)
Tres d’agost, no sé on sóc, la temperatura és molt alta, he perdut la noció del temps, no sé si el trenc d’alba ha començat o si el sol està descendint. Cada gota de suor que em devalla per la cara humida, la sent com una eternitat.
Dinou d’abril, el tercer trimestre acaba de començar, fa cinc anys que estic al mateix centre, tampoc tenc intenció de barallar-me. Els nins de segons de primària són molt entenents.
El meu nom és Mara, tenc trenta anys i sempre he sentit que la meva vocació era ensenyar. Des de petita sempre he tengut un punt de vista poc habitual, però no dèbil.
Com he dit abans, fa cinc anys que estic al centre, però la meva primera feina no va ser a aquesta escola, ni ciutat, ni pais. De fet no m’agrada recordar aquell any. Va ser complicat.
Principis d’agost, tenc una llesca de pa a la mà i un glop d’aigua dins un vas de plàstic; el pa és fort i està brut, el vas està trencta per un costat, sent l’eco d’uan canonada, no sé pas on és, però la tenc en compte.
Finals d’abril, sabia ben cert que els meus alumnes no eren ximplets, per això m’agradava fer-los preguntes que els fessin raonar. Un dia vaig demanar què era el genocidi… No tots sabien el que era, així que vaig fer un incís introduint la paraula conflicte per generalitzar; uns quants van aixecat la mà i deixen que era una baralla entre persones, algunes d’arribaven a pegar, va dir un.
Jo vaig dir, un genocidi no comença amb una baralla ni un cop. tampoc amb un crit; l’inici sol ser una petita parula, actes insignificants i fets poc provables. Un tot sol no té amb qui barallar-se.
Als meus 24 anys era tutora en un centre una mica conflictiu, per dir-ho d’alguna manera, sempre somiava amb el ptijor que podia passar: una gran brega, una gran disputa, tons de veu alts, la mort….
No sé qui em té retinguda aquí dins, estic tota sola i durant cert temps d’aquestes llargues hores es sent olor d’un fum amarg i espès.
Un crim, això és el que va passar a l’antic centre, vaig ser testimoni principal de l’homicidi. Havia sentit crits, hi vaig anar corrent i vaig obrir la porta; un nin ensangonat mirant-se al mirall, va venir directament cap a mi i em va dir: “tu no has vist res”.
Defensar la justícia és fonamental per a mi, així el primer que vaig fer va ser activar l’alarma d’incendis. Ja podeu imaginar què va passar a partir d’aquell dia: centre nou, un jutjat, un pres…
Estic plena de cops i talls, i sent unes potades que baixen per una escala que sembla de caragol, veig una ombra negra que s’apropa cada vegada més, els ulls s’acluquen, no els puc mantenir oberts, no sé quants segons els vaig tenir tancats, però en obrir-los, una cara familiar em mirava fixament.
Martina Ferrer 4ESO-B
Fotografia de Maria Àngels Cubero (4ESO-D). Ha inspirat els relats de 2n cicle d’ESO.
AQUELL DIA OBSCUR (3r premi)
Aquell dia em va fer aquesta fotografia i encara recorda cada detall. Quan la mir, no veig només els cops del braç, sinó també la cinta a la bota que em feia sentir atrapada. Era una sensació molt estranya, voler xerrar i no poder. Volia cridar que em feia mal. que tenia por. però no podia, tot es quedava dins jo, com si les paraules se n’anessin amb l’aire.
El braç estava ple de marques i els cops erens obscurs. També hi havia dos tall que al moment de moure el braç em feien un poc mal. Però el pitjor no era el mal físic, sinó el silenci, estar en aquella habitació obscura tota sola. Ningú podría sentir-me. Ningú podia veure com em sentia de veritat.
Em sentia molt petita en aquell moment, com si tot el món fós massa gran i jo massa dèbil. Els ulls tancats per no veure el que realment passava, però per dedins era un caos. Supòs que pensava que només veure l’interior dels meus ulls, la foscor que hi havia dintre de mi, m’ajudaria per no poder el que realment estava passant. Però tot i això, no va servir de res.
Ara quan mir la fotografia, ja no veig només mal. Veig força i resistència. Veig que, encara que tengués la boca fermada i el braç ferit, la meva veu continuava dins meu. I sé que qualque dia podré explicar tota la història. Ningú podrà tornar a fer-me callar, perquè hi ha coses que sempre acaben sortint.
Mirella Ortega 4ESO-B
