bvich
N’Aina Adrover va estudiar Filologia Clàssica a la Universitat de Sevilla, i ha fet feina de professora durant trenta-cinc anys a diversos instituts de Mallorca i d’Eivissa. Aquest curs s’ha jubilat, per la qual cosa l’hem volguda entrevistar.
1-Des de quan has fet feina a l’IES Damià Huguet? En quins altres centres has estat, al llarg de la teva vida laboral? Quines assignatures has impartit?
El curs 2002 vaig arribar a Campos amb la plaça definitiva. Abans havia estat a Sa Blanca Dona d’Eivissa, al Pere de Son Gall i al Maria Antònia Salvà, els dos instituts de Llucmajor, abans del decret d’unificació, després vaig tornar a Eivissa, a l’IES Xarc de Santa Eulàlia, vaig passar pel Mossèn Alcover de Manacor, el Pau Casesnoves d’Inca i després ja vaig aterrar a Campos. I aquí vaig quedar. Les meves assignatures són Llatí, Grec i Cultura Clàssica, però per necessitats dels centres he impartit matèries ben variades com ara Francès, Música, Llengua i Literatura Catalana i Castellana i els darrers anys a l’institut de Campos he impartit també PALIC amb l’alumnat que ve d’altres països. I aquesta tasca amb aquest alumnat és una de les que ha significat un repte més interessant per a mi, ja que ajudar a integrar persones en la llengua pròpia del país t’ajuda a aprendre també moltes coses.
2-A l’institut has tengut càrrecs diferents. Quina valoració en fas?
He estat personal docent, cap d’estudis i companya. La de professora ha estat la meva tasca de sempre, i per a mi ensenyar i aprendre és una de les activitats més importants, dignes i necessàries per a les persones. Els darrers anys la missió d’ensenyar i aprendre als centres educatius ha experimentat uns canvis considerables, tant pel que fa a qui intenta ensenyar com a qui intenta aprendre. La meva tasca com a cap d’estudis va començar el curs 2007-2008 amb Antònia Serra com a directora. Va ser una experiència dura, de vegades esgotadora, però molt enriquidora perquè vaig aprendre moltes coses, de la gestió, de les companyes, del dia a dia de les famílies, de l’Administració. Vaig deixar de ser cap d’estudis el curs 2018-19. I de la meva tasca com a companya n’haurien de parlar les meves companyes i els meus companys de tots aquests anys que hem compartit temps i espai. Com a companya he tengut la immensa sort de fer amistats que duraran in saecula saeculorum.
3-De tot el que has viscut al centre durant tants anys de fer-hi feina, què és el que t’ha agradat més? I el que menys?
El que més m’ha agradat de l’institut de Campos és el fet d’haver participat en la seva existència. Quan es va començar a parlar de crear un institut a Campos, em va semblar una idea magnífica, primer pel que representa tenir un institut al poble i també pel fet de buidar un poc els centres de Llucmajor i de Felanitx. Els macrocentres no m’agraden gens. I quan vàrem començar, érem un grup de persones que ens coneixíem perquè coincidíem a la sala de professors, al bar, als passadissos. Era un centre tranquil per molt que de vegades hi havia algun desgavell, però jo crec que al principi formàvem equip perquè tots ens coneixíem. I el que menys m’ha agradat és la massificació que hem patit els darrers anys, d’alumnat i de professorat. Els companys ja no ens coneixem com abans. I la massificació és negativa per a tothom i és una de les coses que pitjor he duit.
4-Com era l’institut Damià Huguet quan hi vares arribar, i com és el que tenim actualment? Què hi falta/sobra?
Quan vàrem començar a treballar a l’IES Damià Huguet, era una autèntica meravella, un centre nou, a fora vila, amb espai a voler. Era un vertader plaer anar cada dia a l’institut. Però va passar el temps, el centre es va fent vell i de cada dia som més alumnes i professorat al centre. Els darrers anys ja no ha estat el mateix. Per a una persona com jo que pateix una agorafòbia considerable, haver de travessar passadissos plens de joves que criden, peguen empentes, corren, és molt complicat.
Hi falta molt d’espai físic, tot i que ara han començat l’ampliació, durant el curs escolar, una altra aberració que per a mi no és comprensible. I per tot el que he dit abans sobre la massificació, al centre hi sobra molta gent, alumnat i professorat, que no hi caben perquè el centre es va construir per encabir-hi molta menys gent de la que actualment hi ha.
5-Has trobat diferències entre els alumnes que tenies quan vares començar a fer feina i els dels darrers anys? I pel que fa a les famílies, la relació amb els professors també ha canviat?
Quan treballam amb tanta gent i tan diversa, les diferències entre uns i altres són més que evidents. Quan jo vaig començar a treballar a l’institut de Campos em va semblar haver arribat a la glòria, perquè era un centre petit, agradable, i amb alumnes que, en general, valoraven el centre. Record una anècdota que encara em fa gràcia i és que algun alumne ens tractava de “vós”. I és clar que no tot eren flors i violes, perquè de vegades hi havia crisis, conflictes, però jo tenc la sensació que érem un equip, anàvem tots a una, també les famílies. El temps passa i tot canvia. Campos no és el mateix poble de fa trenta anys, perquè en pocs anys ha experimentat un canvi molt considerable, i el que hi ha a les escoles és un reflex de la societat en què vivim. I a la societat en què vivim hi ha de tot, famílies molt implicades en l’educació dels fills, famílies incapaces de fer surar el que han creat, famílies de tot tipus. El problema avui en dia per a algunes famílies crec que és no deixar-se ajudar a l’hora d’educar els fills. Educar és corregir quan cal.
6-Pel que fa a les lleis educatives, quantes n’has viscut? Què opines de tots els canvis que es fan?
No sé quantes n’he patit perquè n’hi ha hagut tantes que ja n’he perdut el compte. I crec que de cada vegada anam a pitjor pel que fa a legislació. Fa la sensació que les lleis educatives les fan persones que no sabem què és fer feina amb alumnes dins una aula, i les darreres lleis que fan avaluar percentatges, competències, contextos, sigles vàries, etc., fan que el professorat no sàpiga realment què sap o què no sap l’alumne perquè l’avaluació la fan les bases de dades, els fulls de càlcul i coses així.
Un canvi que no acab d’entendre és el menyspreu cap a la memòria que impera avui entre molta gent. No podem pretendre ensenyar res si no tenim una bona base, i tampoc no es pot aprendre res nou si no és sobre una base. Però avui amb aquesta quimera que tot ho tenim a les xarxes i no cal saber res de memòria s’estan creant ments buides de contingut. Tenir tota la informació del món a l’abast no serveix per a res si no la sabem interpretar, entendre, qüestionar. I avui és el que està passant als centres educatius. I al món en general.
7-Ha estat difícil prendre la decisió de jubilar-te? Enyoraràs la feina? Què faràs d’ara endavant?
No ha estat gens difícil prendre aquesta decisió perquè era el que més desitjava des de fa un temps. Quan et falten vint anys per jubilar-te no hi penses, però quan s’acosta el dia en què ho podràs fer és diferent. Jo necessitava jubilar-me perquè els darrers cursos han estat difícils, complicats pel que he comentat abans sobre els canvis que ha patit l’institut. Ensenyar i aprendre és per a mi de les millors coses que pot fer una persona i jo seguiré intentant fer-ho, ara des d’un altre espai. Des de fa temps, treball per intentar saber més coses sobre la repressió que el franquisme va imposar sobre les persones que no eren addictes al feixisme, i el que aconseguesc saber ho compartesc amb qui vulgui saber-ho. La memòria, democràtica, històrica, acadèmica, íntima o personal, per molt dejectada que sigui ara, és fonamental per aprendre i ensenyar de veritat.
