jllado
Vivim immersos en una nova cultura, marcada per la digitalització accelerada, la interconnexió constant i, més recentment, per l’entrada de la intel·ligència artificial (IA) en gairebé tots els àmbits de la vida. Aquesta cultura presenta un contrast inquietant: mentre que l’ésser humà sempre ha cercat el coneixement i el progrés, avui el risc és perdre el sentit profund d’humanitat enmig d’una efervescència tecnològica que avança molt més ràpid que el discerniment ètic i espiritual.
La mirada cristiana no pot quedar al marge d’aquesta realitat. Ja el papa Francesc, en diversos discursos i documents com el Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau 2024 titulat Intel·ligència Artificial i Pau, convida a una reflexió seriosa i valenta sobre l’impacte de la IA. El Vaticà, conscient dels desafiaments, ha impulsat iniciatives com el document Rome Call for AI Ethics, elaborat per l’Acadèmia Pontifícia per la Vida, que proposa una ètica de la IA fonamentada en la dignitat humana, la inclusió i la transparència. No es tracta de rebutjar la tecnologia, sinó de posar-la al servei del bé comú.
Aquest concepte de bé comú, clau en la Doctrina Social de l’Església, troba els seus fonaments en la Rerum Novarum de Lleó XIII (1891), que defensava la justícia social i els drets dels treballadors en un món industrialitzat. Avui, amb l’elecció recent del papa Lleó XIV, aquest principi torna a adquirir una força renovada. El nou Papa sembla decidit a afrontar els reptes d’una societat marcada per la informació i sovint, per la desinformació globalitzada, impulsant una visió del progrés que no oblidi l’ésser humà concret, les seves relacions i el seu dret a viure amb dignitat.
Però el perill és real: la IA pot fomentar la cultura de l’individualisme, en què el contacte amb els altres es redueix a interaccions digitals, i on cada persona es converteix en un món tancat en si mateix, controlat per algoritmes que prediuen, segmenten i limiten. Aquesta visió contrasta frontalment amb la proposta del cristianisme, que entén la persona com a éssser en relació. La fe, encara que tingui una dimensió personal, només es comprèn plenament viscuda en comunitat: l’Església és el lloc on es comparteix, s’acull, es perdona i es camina junts.
Aquesta mateixa lògica comunitària és la que hauria de vertebrar la vida als nostres centres educatius. A l’IES Damià Huguet, on conviu alumnat de procedències molt diverses, el repte és ajudar-los a descobrir que no estan sols, que no són anònims, i que cadascun té una dignitat i un valor únic, perquè tots, segons la visió cristiana, som fills i filles de Déu. L’educació no pot ser mai un procés individualista i competitiu, sinó una experiència de convivència, respecte i col·laboració. I aquí la comunitat escolar és fonamental: docents, famílies, alumnes i personal no docent formam un sol cos, amb un objectiu compartit: ajudar a créixer els nostres alumnes com a persones íntegres, lliures i responsables.
El debat sobre el transhumanisme ho posa encara més de relleu. Autors com Mn. Ricard Mejia, alerten que moltes tendències actuals, com la recerca d’augmentar les capacitats humanes, d’eliminar el patiment, de transferir la consciència a sistemes digitals, no només projecten un futur tecnològic, sinó que redefineixen el concepte mateix d’humanitat. Per tant ens podem qüestionar: Què vol dir ser humà si el cos és prescindible, si les relacions són substituïdes per simulacres, si la mort és vista només com un error tècnic a corregir?
Miquel Flexas, Director de l’Observatori Internacional d’Intel·ligència Artificial en Educació, també ha estat treballant sobre la temàtica de la nostra reflexió i ha impartit diverses classes magistrals amb el títol: Intel·ligència artificial: Rics o Crida? Discernint el futur des de la fe cristiana.
La tradició cristiana respon amb una proposta que no rebutja el progrés, però que insisteix en la centralitat de la persona, cridada a viure en comunió, a estimar i ser estimada, amb un cos, una història i un destí transcendent. L’ésser humà no és només un sistema d’informació complex, sinó una criatura oberta a la gràcia, capaç de Déu. I, sobretot, una criatura que necessita l’altre per créixer.
Potser el gran repte no és tant tècnic com espiritual i educatiu: aprendre a viure en aquest nou entorn sense perdre el nucli de la nostra vocació humana i comunitària. L’Església hi té molt a dir, no amb por ni nostàlgia, sinó amb saviesa i esperança. No tot el que és possible és bo. Però tot el que és veritablement humà, especialment allò que ens uneix, que ens fa poble, escola, Església és cridat a ser salvat i elevat per l’amor de Crist, també en temps d’intel·ligència artificial.
Mn. Simó Tortella Sbert, Diaca.
Professor de Religió Catòlica de l’IES Damià Huguet.
