jllado
Entrevistam Sebastià Alzamora, escriptor, crític literari i gestor cultural
Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears (1995). Compagina la creació literària amb tasques acadèmiques i de gestió cultural. Les seves obres solen retratar una societat en declivi en què els personatges presenten els dubtes de l’existència.
Es dona a conèixer amb el poemari Rafel (1994), que enguany, trenta anys després, ha reeditat. Com a narrador, és autor de novel·les com Miracle a Llucmajor, Reis del món i Ràbia, entre d’altres. L’obra de Sebastià Alzamora ha estat molt premiada. També és col·laborador habitual en diversos mitjans de comunicació i en múltiples revistes científiques i culturals, com Serra d’Or, Lluc, El Mirall, El Temps, Avui, Diari de Balears, Diario de Mallorca, El Singular Digital o Catalunya Ràdio.
—Bon dia, Sebastià. Nosaltres som Tonis&CO. És un plaer tenir-te aquí, avui, amb nosaltres. Després de la primera entrevista amb el nostre professor de dibuix tècnic, Joan Roig, cantant del grup musical Saïm, estam molt contents de tenir l’oportunitat de poder parlar amb un escriptor d’alt nivell.
—Pensa tu. Gràcies per això d’alt nivell, però a mi me fa molt content que siguem aquí avui, amb tots dos Tonis, i m’ha fet molta il·lusió aquesta invitació. Moltes gràcies i a disposició.
—T’explicarem com s’estructura aquesta entrevista. Per començar, et farem un seguit de preguntes personals i sobre les teves obres, en concret Miracle a Llucmajor, la novel·la que vàrem llegir al Bibliopati de català del mes passat. El primer dimarts de cada mes feim un club de lectura a l’hora de l’esplai i comentam un llibre, i hem de dir que Miracle a Llucmajor és un dels llibres que més gust hem passat de llegir. Llavors, vendran les preguntes clàssiques, que són dues preguntes una mica atrevides, per dir-ho d’alguna manera, que tenim previst fer sempre a tots els entrevistats. Finalment, farem una ronda ràpida de preguntes que hauràs de respondre amb el menor temps possible. Aquesta ronda ràpida es divideix en dues parts: a la primera, hauràs de triar entre dues opcions i a la segona, a partir d’una paraula, hauràs de dir el primer que et passi pel cap. I això és tot.
—Jo som molt dolent amb això, però faré el que pugui. Normalment, les respostes ràpides em solen venir al cap d’un dia o dos, o abans d’anar a dormir. Però endavant, podem començar.
—Primer de tot, voldríem saber quines són les teves aficions o si has practicat algun esport durant la teva vida.
—Durant la meva vida he estat molt poc esportista, les coses que en són, però ara sí que m’agrada… L’esport que m’ha agradat més, clarament, és la natació. Ho vaig deixar durant uns anys, però ara, fa cinc o sis anys, ho he recuperat. I també m’agrada, per dir-ho que quedi bé, el senderisme, però, vaja, podríem dir-ne anar a caminar, sobretot per foravila o per la muntanya.
—Amb els paisatges que tenim per aquí… Ho tenim molt bé!
— Sí, és clar que ho tenim molt bé. A pesar de tot el mal que han fet al paisatge i al territori, encara en tenim molt i és una meravella, la veritat…
—I un somni per complir?
—Sí, n’hi ha molts, però, vaja, són somnis modestos i confio que es puguin complir, vull dir que no és cap cosa gaire exòtica. I en diré un de molt modest, que és viure tranquil envoltat de la gent que m’estima i que jo estim.
—Que guapo!
—(Riu) Sí, però això pareix que no i de vegades és més complicat del que sembla.
—Ja. Hi ha qualque llibre en concret que hagis passat molt de gust d’escriure?
—Generalment em passa amb tots. Hi ha una energia que et produeix realment ganes de posar-t’hi. Si deixes de sentir aquesta força, és quan segurament deu perdre sentit el fet d’escriure. Però un amb què justament m’ho vaig passar molt bé va ser Miracle a Llucmajor. És una comèdia en gran mesura i tenc un record de passar-ho molt bé mentre l’escrivia. Em vaig contagiar del to una mica passat de voltes de la novel·la.
—Sí, justament d’aquesta novel·la volíem parlar, perquè, com hem comentat abans, l’hem llegida a classe. Com la resumiries per a la gent que no la coneix?
—Miracle a Llucmajor és una ficció basada en un personatge real que va ser el llucmajorer Pere Sastre Obrador, més conegut com Pere de Son Gall. Es va posar, ell tot sol, pel seu propi compte, a dur endavant una quimera: construir una màquina voladora. Estam parlant dels anys vint del segle XX, que era quan l’aeronàutica començava a esdevenir una disciplina important arreu del món. Però aquest jove, de vint-i-pocs anys, estava molt tot sol al món. No tenia llocs on anar a estudiar, no tenia llocs on preparar-se i encara manco llocs on fer feina amb enginyers, amb matemàtics i amb els especialistes que hauria requerit un projecte com aquest. I, tot i així, ho va fer: va dedicar tota la seva vida a construir una màquina que, vist amb perspectiva, té gràcia, perquè ell volia que fos una màquina capaç de pujar i baixar en vertical i capaç d’estacionar, d’aturar-se a l’aire. Que això, vist ara, és un helicòpter. I ell li va posar un altre nom, li va dir cometagiroavió, i es va embarcar en aquesta història que no li va acabar de sortir bé, les coses com són. De fet, a la vida real, la història és una mica trista, perquè va quedar arruïnat i fins i tot pel poble el tractaven de boig. En fi, diguéssim que la sort no el va acompanyar. I jo fa molt de temps que tenia ganes d’escriure sobre en Pere de Son Gall, però no acabava de trobar el to, fins que vaig decidir girar una mica la història i convertir-la en una comèdia. En una comèdia romàntica, de fet. I també ho vaig relacionar amb la Lliga del Bon Mot, una entitat que també va existir i que també va fer una visita a Mallorca, concretament a Llucmajor, on no va passar res del que passa a la novel·la, però sí que era una entitat de Barcelona creada per un sacerdot que nomia Ricard Aragó. Bàsicament eren persones, fonamentalment senyores de casa bona, que anaven pels pobles i les ciutats a fer conferències contra el llenguatge groller, contra les blasfèmies, les flastomies i tot aquell llenguatge que elles predicaven que era la cosa pitjor que hi havia al món.
—En Busca Llarga no quedava curt, amb tot això de les paraulotes… De fet, al llarg del llibre, n’hi ha moltes, de paraulotes, situacions incòmodes entre els personatges, com és el cas de l’escena que munten a la Fira de Llucmajor… Tot aquest llenguatge vulgar és a posta o és amb la intenció d’enganxar més el lector?
—En aquest cas, té una intenció còmica, clar, perquè hi ha aquests tres personatges que arriben al poble en nom de la Lliga del Bon Mot a predicar contra les blasfèmies i el llenguatge groller. Hi ha un personatge que és el gran amic de Pere de Son Gall, que és aquest… Buscaneta o Busca llarga, que és un tio que no fa més que dir paraulotes constantment, i justament s’enamoren amb una d’aquestes senyores de la Lliga del Bon Mot i, clar, l’efecte còmic és quasi inevitable. I a la vegada hi havia una voluntat de recerca, d’esplugar el llenguatge i d’evocar, en certa manera, el català de Mallorca d’una època que jo no he viscut, però que m’ha arribat a través dels meus pares, dels meus padrins… i que em fa il·lusió deixar-la reflectida en una novel·la. Però això és un recurs que faig servir en aquesta novel·la. En canvi, a d’altres no el faré servir perquè els recursos es fan servir en funció d’allò que cerques.
—Jo m’imagín que a l’hora d’escriure sobre el teu poble, això et genera un sentiment més…
—Sí, la història és un homenatge a Llucmajor. La meva idea era que la pogués llegir qualsevol lector en llengua catalana, però, òbviament, qui conegui Llucmajor té una mica de bonus perquè reconeixerà espais, reconeixerà personatges, reconeixerà històries…
—Era això el que et volíem demanar. Tots els personatges que surten són reals o n’hi ha d’inventats? Per exemple, Maria Antònia Salvà i Pere de Son Gall sabem que són reals, però a mi personalment em va cridar l’atenció el Ca Lobo. Existeix aquest personatge?
—(Riu) El Ca Lobo va existir, però no pertanyia en aquella època, sinó a la meva. Quan jo era al·lot, es passejava per Llucmajor un home que tothom coneixia. Ell havia tingut un problema de salut mental i aleshores es passejava més o manco com el personatge de la novel·la, amb una manera de caminar característica, dient una sèrie de coses, etc. I, bé, sense avançar coses, a la novel·la compleix un paper important, és a dir, la novel·la es titula Miracle a Llucmajor i el Miracle està molt vinculat justament amb aquest personatge; és una picada d’ullet i un homenatge modest a aquesta persona.
—Les idees que tens, totes les històries que escrius, són producte de la teva creativitat o qualque pic t’inspires en alguna història que t’hagi marcat durant la teva vida o qualque llibre?
—Sempre dic que allò important per un escriptor és que allò que escriu li importi, perquè si no, es nota, es coneix molt. Si tu escrius per escriure, perquè dius bé, ara em vull lluir en el llenguatge i fer un artifici ben construït, això serà un artifici i prou. Jo crec que és important que, a més d’això, hi hagi una implicació teva en allò que contes, sigui el que sigui. I, per tant, aquesta implicació generalment té a veure amb una cosa prèvia, una cosa anterior al llibre en si, que tu després converteixes en el que sigui. Ja ho he dit, en el cas de Miracle a Llucmajor, d’una història real que va ser la que va ser, vaig acabar fent aquesta comèdia. I altres vegades he escrit drames, altres vegades he escrit històries fantàstiques, per dir-ho així. Però darrere sempre hi ha qualque cosa que té una relació amb la realitat, no necessàriament amb la meva vida, però sí amb alguna cosa que m’hagi importat. Bé, ja veis que jo m’enroll molt… Em podeu tallar en voler…
—(Riu) Ves ara! És el que toca. La darrera pregunta sobre aquest llibre. A mi m’ha agradat molt el capítol del funeral de son pare, quan són tots a l’església i passa na Maria Boscana i…
—Sí, té una reacció fisiològica. Sí, sí, i en un moment tan inoportú com és el funeral de son pare. Clar, també és una situació còmica, però que també vol simbolitzar que, per a en Pere, la mort de son pare, malgrat que no quedi gaire bé dir-ho, és un alliberament, és un moment de dir ‘‘ara podré fer la meva’’, perquè son pare li tallava les ales, no li permetia dedicar-se al cometagiroavió, sinó que ells eren pagesos i li feien fer feina de pagès, evidentment. A més a més, hi havia una certa idea de classe, és a dir, que els pagesos o la gent de classe baixa no podien estudiar, no havien de dedicar-se a segons quines coses: ni a la ciència, ni a la cultura ni als coneixements. I son pare era una persona que tenia assumides aquestes idees. Aleshores, en el moment que mor, en Pere queda amb les mans lliures per fer allò que vulgui i el jove va a tota pastilla.
—(Riuen) Bé, canviam de tema. Nosaltres, a Català, hem estudiat diversos moviments literaris com el Noucentisme, les avantguardes, l’Escola Mallorquina… Quina època literària diries que vivim ara mateix?
—Aquesta és una molt bona pregunta, però que segurament t’han de respondre més els crítics i els estudiosos de la literatura, perquè els escriptors… Bé, n’hi ha que sí que hi pensen, però la veritat és que jo no hi pens gaire. Generalment ha estat acceptat que encara vivim dins la Postmodernitat, que va ser teoritzada per un francès que nomia Lyotard en un llibre que es diu La condició postmoderna. Per dir-ho molt de pressa, es caracteritza per la mescla de referents i d’elements molt diversos. Sí, ho podem veure en literatura, en cinema, en música… i en la mescla constant d’elements que venen de diferents cultures, de diferents registres culturals, de la cultura popular i l’anomenada alta cultura, tot i que és una distinció bastant artificial, però bé, serveix per entendre’ns. Però, vés a saber, per ventura d’aquí vint anys surt un altre estudiós i diu ‘‘No, el que vivim ara és això altre’’, i resultarà que vivim això i ja està. Generalment són etiquetes útils per ordenar la història de la literatura i entendre més o manco les estètiques que han predominat en un moment o l’altre, però que mai —afortunadament— acaben de reflectir tota la realitat. Sempre hi ha excepcions. Per exemple, durant el Noucentisme hi havia escriptors absolutament romàntics i, clar que sí, sempre conviuen les estètiques i al final és una qüestió de cada escriptor. Jo crec que tendim a resoldre d’una manera més instintiva que no premeditada.
—Interessant. I es pot viure de l’escriptura?
Mira, jo tenc la sort que sí, ara em dedic professionalment a això i visc bé. Bé, depèn del que entenem per ‘‘viure bé’’, però sí que basta per pagar les factures, el menjar i anar vestit més o manco; o sigui, que sí. Però no sempre passa. Certament, els escriptors no sempre es poden professionalitzar. També n’hi ha que s’estimen més dur a terme una altra activitat professional que els doni una estabilitat o una seguretat i escriure en el seu temps lliure. I després n’hi ha d’altres que sí, que opten per convertir l’escriptura en un mitjà de vida, tot i que en algun casos, malauradament, no és possible. Però bé, en tot cas, a qualsevol persona que vulgui escriure jo li aconsellaria que no es capfiqui amb això. Que escrigui, que llegeixi i, després, ja veurem amb què s’acaba guanyant la vida. De fet, ara aquesta és la meva manera de viure, però al principi compaginava la literatura amb altres activitats professionals. Jo vaig fer feina d’editorials, a l’administració pública, fins que hi va haver un moment que sí, que vaig veure que em podia convertir en autònom, que també és un món meravellós.
—I en altres àmbits fora de la literatura, com per exemple la música, quines són les teves preferències?
—Són moltes, m’encanta la música. I amb això dec ser molt postmodern perquè m’agrada absolutament de tot: pop, rock —sobretot dels meus anys de joventut, dels anys 80 i 90 i anteriors—, jazz, la cançó italiana, la cançó francesa, moltes coses de clàssica, sobretot el barroc i el segle XIX. No ho sé, m’agrada el flamenc, m’agrada la Nova Cançó catalana, m’agrada el rock en català, jo què sé, m’agraden mil coses.
—A mi, personalment, també m’agrada molt la música d’un temps. Però diria que la música no tornarà a arribar a una qualitat i a una dedicació com la que hi havia abans.
—Esper que sí, però de vegades fa un poc aquesta sensació.
—Sí, però és que ara actualment es pot fer una cançó com tu vulguis. La pots, fer en dos minuts amb el mòbil, mentre que abans per fer una bona cançó es necessitava una dedicació que es notava bastant.
—A mi, de vegades, me fa aquesta sensació, i procur no dir-ho molt, perquè trob que fa una mica… (Riu) Però quan escolt música, —sobretot la música popular que sona per les ràdios— la veritat és que em transmet aquesta sensació de producte fàcil, per dir-ho així. En canvi, no puc evitar escoltar músics com Bill Evans i quedar absolutament meravellat. Gent com, no ho sé, Pink Floyd, King Crimson, els Beatles mateixos, Led Zeppelin, els Doors o, en fi, gent amb un nivell musical impressionant. I, dels músics de la meva època, escolt sobretot britànics com The Kill, els Smiths i Morrissey… Vaja, música de viejunos, no? Però actualment també hi ha músics que fan coses molt espectaculars. Per exemple, és com un tòpic dir-ho, però na Rosalia mateixa em pareix una gran música, una gran compositora, però crec que són casos una mica aïllats, no?
—Això sí que és així. I, per acabar aquesta primera part de l’entrevista, ens han dit que de jove tenies una Derbi variant i que diguéssim que no eres el millor conductor de l’illa…
—(Riu) Tampoc ho pretenia, però vaja, sí que en vaig tenir una. No sé si ara s’usen, però les Derbis i els Vespinos varen ser l’equivalent dels patinets elèctrics d’ara, diguéssim. Tot Déu tenia un motoret d’aquests que eren de 49 centímetres. Es podien conduir sense carnet i, clarament, eren una merda, però estaven de moda i pareixia que si no en tenies una no anaves enlloc. Però jo sempre he tingut com a negat el gen competitiu. Ni m’agraden les competicions, ni m’interessen, ni m’estiren —i en literatura tampoc; ho dic perquè hi ha gent que es pensa que en literatura s’ha de competir i s’ha de quedar el primer o el segon… No, no té res a veure amb tot això— I me’n record que en les Variants hi havia moltes ganes de picar-se, de quedar el primer, a veure mem qui feia més via. I a mi tot això no m’interessava ni una mica. I feia una mica de friki, supòs. Però bé, és això.
—Ara passarem a les preguntes clàssiques. Són dues preguntes que feim sempre als nostres entrevistats. La primera és… Quantes parelles has tingut?
—Bé, això… És… De fet, a la meva edat… és un nombre variable, però diguéssim que quatre.
—Està bé. És correcte, trob.
—(Riu)
—I no sé si coneixes molts de professors d’aquí, de l’institut…
—Sí, sí, ara quan he entrat n’he vist una colla. N’he saludat i n’he vist passar un parell d’enfora. O sigui que sí, sí.
—O sigui que ens podràs contestar la segona pregunta: qui és el professor més atractiu de l’IES Damià Huguet?
—(Riu) El més atractiu dels que jo conec… En Toni Llompart, sense cap dubte. És irresistible, sí, sí.
—(Riuen) Ara començarem amb la ronda ràpida. Amb el menor temps possible, hauràs de decidir si tries una opció o una altra.
—Molt bé, comencem.
—Comencem en 3, 2, 1. Platja o piscina?
—Platja.
—Dolç o salat?
—Salat.
—Barça o Madrid?
—No som gens futboler, però en tot cas, Barça.
—Rosses o morenes?
—No he tingut mai preferències per color de cabells. Tot.
—Panades o cocarrois?
—Panades, però els cocarrois m’agraden molt.
—Sofà o festa?
—Ara ja m’estim més quedar al sofà, mirar una pel·li, escoltar música…
—Hamburguesa o pizza?
—Pizza.
—Modernisme o Noucentisme?
—Modernisme.
—Caterina Albert o Mercè Rodoreda?
—Això ja s’ha posat més complicat, però va, diré Mercè Rodoreda.
—Rosselló-Pòrcel o Salvador Espriu?
—També és molt complicat. Fa molt mal dir, però va, per estimació i per devoció personal, diré Rosselló-Pòrcel.
—Saber com o quan moriràs?
—Cap de les dues, si pot ser.
—I ser infidel o que t’ho siguin a tu?
—Cap de les dues coses són agradables. Si ho puc evitar, cap de les dues.
—Estar 5 anys a la presó o 10 en coma?
—Cinc anys a la presó, perquè a la presó aprendré coses; en coma, no. A més, estaré viu.
—I ara, passam a la darrera part. A partir d’una paraula, has de dir el primer que et vengui al cap. Començam.
—Guerra.
—El pitjor que pot passar.
—Política.
—La manera que tenim d’organitzar-nos i conviure. I això, malauradament, moltes vegades va acompanyat de molta brutícia, però sí, és com ens organitzem per conviure.
—Turisme.
—El turisme és una activitat econòmica tan respectable com qualsevol altra que es converteix en un problema molt greu quan es produeix de manera massificada, com ens passa ara, ja fa alguns anys, a Mallorca.
—Sexe.
—El sexe és un dels motors de la vida.
—Llucmajor.
—Llucmajor és el lloc on vaig néixer, on visc i és un lloc que estim molt especialment.
—Intel·ligència artificial.
—Un misteri. Com tots els misteris, és molt atractiu i molt inquietant a la vegada.
—Joves.
—El futur, l’esperança, l’alegria. A mi me fa molt content, sempre que puc, parlar amb joves i veure que hi ha joves i que són allà.
—Festa.
—És una de les alegries de la vida. A mi m’ha agradat molt anar a festa i ara les meves festes són més tranquil·les, més de sofà.
—I, per acabar, Futur
—Escriure.
—Perfecte. Això seria tot. Ha estat un plaer per nosaltres. Ens ho hem passat molt bé.
—Jo també, la veritat! I trob que us va molt bé, això de les entrevistes. Podeu seguir endavant.
—Gràcies, adéu.
Toni Burguera Contestí i Toni Garcias Amengual, 2n de Batxillerat A
