jllado
L’avi i jo (1r premi de 1r cicle d’ESO)
El meu avi, sempre em venia a cercar a l’escola. Anàvem amb la bicicleta, i jo anava asseguda a darrera amb les cames que quasi pegaven a les llantes de la roda. Pel camí sempre veia una dona que duia el seu lloro per mostrar-lo a la gent. A jo m’agradava molt veure aquella dona amb el lloro, i li deia al meu avi: Avi, Avi! M’encantaria un dia poder tenir un animal de companyia com aquella dona!
El meu avi em deia que com aquella dona era impossible. Un dia tornant de l’escola, d’enfora vàrem veure un ocellet nounat que xiulava molt fort. Jo li vaig dir al meu avi: Mira avi, un ocellet que xiula, pobret! El podríem ajudar! I cuidar-lo! El meu avi va dir: És vera! Val, però te’n faràs càrrec d’ell? Vaig dir que sí i ens el vàrem emportar dins la cistella de la bicicleta.
Estava molt contenta d’haver trobat un ocellet petit, a la fi tenia un animalet de companyia vengut del destí. Vàrem anar a comprar-li menjar, i donar-li un poc d’aigua i de seguida es va aturar de xiular. Poc a poc vaig anar descobrint que era un taulader (pardalet) i li vaig posar de nom: Kolet.
Va anar creixent i poc a poc el vaig anar tenint per dins la casa solt! El Kolet venia del destí, de jo cada dia desitjar el mateix i el meu avi estava molt alegre de veure’m així de contenta. Va ser gràcies a ell, per dir-me que si i deixar-me tenir una mascota de companyia!
Neus Bonet, 2n ESO B
La importància dels petits canvis (2n premi de 1r cicle d’ESO)
Arribo a casa de l’institut com cada dia, amb la motxilla penjada a l’esquena. Obro la porta i, com sempre, em trobo el pare assegut al sofà amb una ampolla d’alcohol a la mà i un cigarret a l’altre. Saludo a la mare i em tanco dins la meva habitació per fer els deures. No tardo a sentir els crits que venen de la cuina que indiquen que els pares estan discutint, com cada dia.
Arriba l’hora de sopar i, com sempre, les discussions dels pares continuen. Però ja m’he cansat. Això ha de parar.
—Basta! —crido—No pot ser que us passeu tot el dia discutint. Hem de trobar una solució a tots els vostres conflictes.
—I com vols que ho fem?—em pregunta la mare— no és tan fàcil. El pare no diu res.
—Anem per parts. Mare, què et molesta del pare?
—Doncs que va ben gat i es passa el dia fumant i tirat al sofà sense fer res. —Pare, trobes que podem trobar una solució a això?
—Puc intentar deixar de fumar, deixar l’alcohol i cercar un treball, però serà difícil. —Que sigui difícil no vol dir que sigui impossible. Pare, que et molesta de la mare? —Que es passa tot el dia enfadada i renyant-me.
—Mare, hi trobes alguna solució?
—Podria intentar no ser tan exigent, però ell m’hauria d’ajudar amb les tasques de casa.
—Esteu els dos d’acord a intentar fer petits canvis per ajudar a la convivència a casa?
Tots dos assenteixen.
Tres mesos després:
Arribo a casa com cada dia amb la motxilla penjada a l’esquena. Obro la porta i em trobo a la mare fent el dinar i al pare parant taula mentre que tenen una agradable conversa. Els saludo i m’assec a la taula amb ells. L’ambient a casa és molt agradable i ha canviat molt des que vam tenir aquella conversa. M’alegro moltíssim del fet que ara siguem una família unida i feliç.
Lina Roman Cantallops, 2n ESO A
La Padrina i Jo (3r premi de 1r cicle d’ESO)
Cada tarda, quan surto de l’institut, vaig a casa de la meva padrina. Ella sempre m’espera asseguda a la butaca amb cara de contenta i amb un plat de galetes damunt la taula. Diu que soc el seu sol, però jo crec que ella és la meva vida.
M’agrada escoltar les seves històries, sobretot quan parla del poble on va néixer. Explica que de petita jugava al parc i que el padrí li escrivia cartes, d’amor quan eren joves. Quan em parla d’ell, els ulls li brillen com si el tornés a veure
Quan em veu trist, em fa una abraçada i em diu que no hi ha cap problema que no es pugui resoldre amb temps i paciència. Un dia, li vaig demanar si sempre seria amb mi. Ella va riure fluixet i em va pessigar la galta.
-Sempre que miris les estrelles, pensaràs en mi-em va dir
Aquella nit, vaig sortir al balcó i vaig mirar el cel. Les estrelles brillaven fort, i vaig saber que la padrina tenia sempre raó. Sigui on sigui, sempre serà amb mi.
Aimane Ferdi, 2n ESO A
El camí de na Paula (1r premi de 2n cicle d’ESO)
Hi havia una vegada una nina, anomenada Paula, que vivia a un món on cada persona duia un rellotge al canell dret que quantificava l’opinió que tenien les persones sobre elles mateixes. Si el rellotge passava del 70% hi havia privilegis, i passava si baixava del 30%.
Però com tot, hi havia l’excepció de la norma: na Paula. Ella era una nina que no tenia rellotge, i no sabia com comportar-se perquè les persones la reconeixin. Ningú la mirava quan sortia al carrer i podia ser ella mateixa sense que ningú la jutjàs. Ella creia que s’estimava, però li faltava tenir validació de fora, necessitava que qualcú l’estimés.
El que na Paula no sabia era que el seu rellotge estava amagat, perquè quan va néixer, la seva mare li va llevar, i per això la van executar. Després d’aquell dia, ningú va saber res més d’ella.
Un dia, quan va arribar a casa seva, és a dir de cartró al tercer cap de cantó de devora la plaça, va trobar davall un totxo un diari, el diari de la seva mare.
“Filleta meva, si veus això és perquè el meu pla no està funcionant, la teva autoestima està caient i necessites saber si t’estimen. Jo mai no he volgut això per tu, però si és el que vols, hauràs d’arribar fins al final del camí de Sant Esteve, el més perillós de la ciutat”
Ella, emocionada, va decidir emprendre el seu camí cap allà, sense saber que hi havia allà o què hi trobaria, i un dia després ja es trobava a la meitat del camí.
- Que estrany, la mare m’havia dit que seria perillós, però duc hores caminant i no ha passat res.
Ella pensava així fins que va mirar enrere i va veure que en moltes hores no havia avançat ni deu metres, i n’hi quedaven tentants que no els volia contar.
Va trobar un camí més estret, ple d’ortigues, però que pareixia que per allà aniria més ràpid. En entrar al camí es va marejar molt, però va seguir fins que va trobar-ne un altre, i un altre, i un altre.
- Tres pessetes el quilo! Taronges fresques!
- Miri, vostè que polides, les gallines! Deu pessetes!
Se’n va adonar, que era un somni, i allà va reflexionar. Com se li havia pogut ocórrer fer tal bestioalitat per saber què pensaven d’ella? Allà, després d’un somni ben estrany va assabentar-se que és molt més fàcil estimar-se que pensar el que diran, creuran, pensaran…
Finalment, na Paula es va dedicar a llevar els rellotges de les persones que, encara que tenguessin un 80%, no fossin felices, i va ajudar tanta gent a estimar-se, que quan va tenir prou salvats, van construir-li una estàtua que deia:
“Per na Paula, la salvadora d’un món infeliç. ESTIMA’T!”
Maria Pujol, 4t ESO A
El nus d’espines de Rosa (2n premi de 2n cicle d’ESO)
23 d’abril de 2009 i ja són dos anys, dos anys fa que em vaig alliberar d’aquell dimoni, d’aquella persona que estava fermada a jo per un fil invisible i que per molt que volgués amollar hi havia un nus que feia anys que estava fet i, com més estirava, més fort es feia.
Tenc molts de records borrosos, pensaments profunds, sentiments que no sabia el que eren i una valentia que havia desaparegut com jo mateixa. No sé en quin moment vaig prendre aquella decisió, ni com ho vaig fer, tampoc d’on en vaig treure les forces, però tanta sort que ho vaig decidir.
Recordo que estava molt enamorada i que al principi tot era com un conte de princeses, tot anava perfecte i quan feia poc que havíem començat la relació vam decidir anar a viure junts. A partir d’aquí tot va tornar de color negre. La meva llibertat va desaparèixer; com menys em podia expressar i menys sortia de casa, més em fermava a ell i més em feia creure que l’estimava i que no podia viure sense ell.
No recordo molt els moments que passava però sí que sé que ell em curava les ferides i em contava com m’ho havia fet. Un dia després de caure per les escales, em vaig despertar i ell em va fer creure que havia travelat, però aquesta vegada ho recordava tot. Sabia que era ell el que em va empènyer després de barallar-nos perquè jo volia fugir de casa. Quan ell era a fer feina un dies després, me’n vaig anar. Vaig demanar ajuda i per sort no el vaig tornar a veure.
A partir d’aquest dia l’amor que sentia es va convertir en amor propi. He de dir que em va fer mal anar-me’n, però me’n feia més si quedava allà. Ara sé que abans d’estimar algú has d’estimar-te a tu mateix i que mai has de deixar que t’obliguin a fer alguna cosa en contra de la teva voluntat.
Ariadna Font, 3r ESO F
El camí cap a la llum (3r premi de 2n cicle d’ESO)
En Pau era un nin molt tímid i no destacava a l’institut. Amb la mirada baixa i els llibres en mà, intentava evitar les mirades i burles dels seus companys de classe, però no sempre podia. Hi havia dies que al pati, un grup de nins li prenia la motxilla o li deien males paraules. En Pau se sentia solitari i sense valor, ja que no tenia amics i quan li feien alguna injustícia, ningú el defensava.
Un dia, cansat de sentir-se així i de passar per aquestes situacions, va visitar la seva padrina, una dona sàvia que sempre tenia les paraules adequades. Ella li va dir:
“La força que cerques està dins teu. Només cal que la trobis”.
En Pau, inspirat per aquestes paraules, va començar a escriure un diari amb el que sentia i també amb el que volia aconseguir. Ell sempre havia tengut somnis, però per aquelles circumstàncies no va poder complir-los.
Temps després, va complir un dels seus propòsits, dibuixar i pintar. Mai no ho havia intentat, però una vegada que ho va provar, li va encantar perquè podia transmetre les seves emocions amb aquelles pintures. A partir d’aquest moment va començar a mostrar els seus dibuixos a la seva classe i va començar a fer amics per com era ell. Encara que les burles no varen minvar ja no li afectaven. El seu valor i la seva autoestima varen augmentar significativament gràcies a la força del seu interior i gràcies a deixar-se guiar cap a la llum.
Maria Gabriela Kinon, 4t ESO A
Trencar amb el camí escrit (1r premi de batxillerat)
Avui en dia, moltes persones dediquen la seva vida a l’art, pinten, dibuixen, canten, ballen, etc.; però fa un temps, ser artista era com ser l’ovella negra. Per a moltes famílies era una traïció cap a la tradició familiar i la cultura. Ara estic al final del viatge, tenc noranta-cinc anys i vull contar-vos la meva història, la d’un artista a l’ombra d’un camí ja escrit.
Tot va començar a un petit poble allunyat de la ciutat, quan un dia d’hivern, fosc i gelat, vaig néixer. Ara podria explicar que vaig néixer com un infant normal, però no va ser així. Els meus pares van quedar paralitzats, havia nascut amb una malformació genètica i mancava d’un braç.
A mesura que creixia, la vida cada vegada era més complicada per jo, quasi no tenia amics i els meus pares tenien preferència pel meu germà petit, qui per ells era perfecte. D’aquesta manera, tot es va agreujar quan vaig complir setze anys quan vaig comunicar als meus pares que volia viatjar i dedicar-me a la pintura, que no volia despaxar al comerç familiar.
Així, va començar una lluita per ser lliure i feliç en un entorn incomprensible, on ningú no entenia com un nin de setze anys discapacitat podria pintar. D’aquesta manera, la meva família es va distanciar, el meu pare no em va dirigir la paraula mai més i la meva mare amb prou feines s’encarregava de mantenir-me amb vida. Així i tot, jo tenia molt clar que el meu amor i la destresa que tenia per la pintura sortirien a la llum i qualcú s’adonaria del meu talent.
Seguidament, quan vaig complir els divuit anys vaig agafar tots els doblers que havia estalviat durant anys i vaig partir lluny, deixant enrere la meva família i els records nostàlgics. Vaig viatjar a Londres, on feia feina en una petita botiga mentre pintava cada horabaixa tancat al meu pis. Això va canviar quan un dia un amic meu va descobrir la meva galeria de pintures i em va animar a participar en un concurs. Ara ja us podeu imaginar què va passar… Així és!, vaig guanyar el concurs i poc a poc el meu nom es va escampar per tot arreu, de la mateixa manera que els rumors sobre la meva discapacitat.
Finalment, he arribat a ser un pintor estimat i una influència per molts artistes. Avui, em sent orgullós del que som i aquesta és la meva història, la d’un artista rebutjat per la seva família per estimar l’art.
El camí no sempre serà fàcil, però mai deixeu que ningú escrigui el camí en nom vostre i traceu-lo vosaltres línia per línia.
Antònia Maria Monserrat Cladera, 2n batx. B
La salvació de la música (2n premi de batxillerat)
Na Marta tornà a casa, estressada, anà directament al seu dormitori i sense haver dinat, es posà a estudiar. Aquell any havia començat segon de Batxillerat i per primera vegada en la seva vida s’havia d’esforçar molt per treure bones notes. D’ençà que havia començat el curs tot eren exàmens, presentacions, treballs, tasques, etc., no s’acabava mai. Com aquest horabaixa no eren tots. Després de tornar de l’institut, cansada, havia de treballar durant hores per aconseguir els resultats esperats. Ja no tenia temps per fer el que li agradava i el que més enyora va era tocar el piano. Des de petita els seus pares l’havien apuntat a classes de música i per ella era una forma d’expressar-se, però durant aquests mesos no trobava mai el temps per asseure’s uns minuts a tocar.
Després d’haver estat tota la tarda avançant feines i estudiant, va sopar d’una torrada amb formatge i es dutxà. Se n’anà a dormir i l’endemà va tornar a repetir la mateixa rutina. Ja arribaven els globals. Era un dilluns, na Marta es despertà més prest que normalment per revisar un poc abans d’anar a l’institut. A primera hora tenia examen d’història de l’Art. Ella ho sabia tot, però quan va tenir l’examen davant, tot es va mesclar. Ja no sabia fer res, tenia la ment saturada d’informació. Anaven passant els minuts i na Marta continuava observant el seu full en blanc. Va començar a sentir una bolla dins el seu estómac i li costava respirar. Les llàgrimes sortien dels seus ulls descontroladament. No s’arribava a calmar. Els seus pares la varen dur al metge i li diagnosticaren ansietat. Després d’aquest episodi, va continuar tenint atacs de pànic als exàmens; prenia medicació, però no ho arribava a controlar.
Un dia, entres estudiava per les proves d’accés a la universitat, es va començar a estressar molt i els seus ulls van anar directament al teclat que tenia al seu dormitori. Tenia caramulls de llibres a sobre, feia mesos que no el tocava. Així, va seure a la banqueta i va començar a tocar una de les seves peces preferides, no necessitava cap partitura, les seves mans anaven totes soles. Tot d’una va sentir una pau immensa. Amb la música havia trobat la cura als seus atacs d’ansietat. A partir d’aquell moment, cada vegada que es trobava malament anava directament al seu teclat sense ni mirar el temps que passava, ja que sabia que era el que necessitava.
Lucie Galagoda, 2n batx. A
Les roses i el pintor incomprès (3r premi de batxillerat)
En Miquel Àngel era un artista conegut de Mallorca, de trenta anys i amb la seva pròpia galeria d’art. Aquest va decidir començar un nou quadre amb la intenció de captar una emoció profunda. Les roses mortes dins un gerro ple d’aigua, cap per avall amb pètals caient en terra, representaven més que una imatge. Eren el reflex d’un cor trencat.
Després de molt d’esforç i dedicació va acabar la seva obra. Va decidir exposar-la a la seva galeria juntament amb la resta de les seves obres. El que ell no s’esperava és que aquest fet dugués tants de problemes, ja que hi va començar a haver gent que parlava i deia que la seva pintura no tenia sentit: “si les roses tenen aigua, com pot ser que estiguin mortes? No té sentit.” Va comentar un espectador. Un altre va dir: “Això és una burla a l’art. Aquest quadre és, en totes les lletres, incoherent”.
El pintor es sentia fora de lloc, després d’hores reflexionant sobre les crítiques, en Miquel Àngel va decidir que ja bastava. “Es suposa que la pintura és un art lliure” es va dir a ell mateix. Cansat de la situació, va decidir contactar amb el diari de Mallorca perquè li deixassin fer una comunicat i donar una explicació. Després d’expressar la seva decepció davant la situació, explicà: “No pensava mai que una obra tan simple dugués tants de malentesos, l’art ha de ser una interpretació de la realitat, no la realitat en si, perquè per això existeixen les fotografies.
Fa uns mesos vaig acabar la meva relació amb la dona que més he estimat i no perquè ens hem deixat d’estimar, simplement, a vegades l’amor no és suficient. Això és el que volia transmetre amb aquesta pintura, per molta aigua que tenguin les roses, es moren. Com una relació, que per molt que les dues persones s’estimin, a vegades, simplement, no pot ser. Per tant, d’ara endavant us deman que feu un pensament perquè si no podeu entendre el meu art, o l’art en general, potser no sou benvinguts a la meva galeria. No oblideu mai que l’art és una forma d’expressió, no una veritat absoluta.”
Neus Mas, 2n batx. B
Cartell guanyador
